Tomàs Adell (Barcelona, 1953) membre de la Patrulla SKUES i cap d’agrupament al llarg de vint anys en dues etapes (1970-1978 i 1979-1988). Membre de la Colla Desperta Ferro (1988-1992). Primer comissari de relacions exteriors de Germanor Escolta de Catalunya. En aquestes quatre línies és impossible descriure el que representa en la creació i consolidació de l’agrupament, al llarg de l’entrevista queda palès el seu paper, donant a conèixer moltes coses prou rellevants per entendre l’agrupament avui, oblidades amb el pas del temps.
Comencem pel principi de tot…
En un context, com va descriure Max Aub, en què tota una generació havíeu de tornar a aprendre tot allò que ja sabíem, com vau arribar a conèixer l’escoltisme?
Hi arribem per casualitat, per companys d’escola. N’hi havia un d’ells, l’Albert Pociello, que va ser el primer cap de patrulla, que havia estat minyó de l’AE Pere El Gran, i ens va introduir en el tema. Al mateix temps tots els altres individualment havíem buscat materials, llibres, fulletons… ja que a tots ens captivava el seu aspecte extern i el seu valor pedagògic. L’agrupament va néixer amb molt poca formació, qualsevol experiència que coneixíem la sumàvem i sinó ens ho inventàvem.
Com es va formar la patrulla SKUES? Quant temps vau operar? El nom de la patrulla surt de l’Escoltisme per a nois…
La Patrulla SKUES va funcionar des del 1965 fins el 1970. La vam formar el Josep Illa, el Tomàs Adell, el Josep Maria Alonso, el Francesc Belmonte i l’Albert Pociello, que va ser el cap de patrulla. Fèiem reunions i sortides, primer d’un dia i, quan vam ser més grans, de dos dies. Teníem l’uniforme que marcava el reglament de patrulles lliures. Les camises eren marró claret i el pantaló caqui. El fulard de la patrulla teòricament havia de ser caqui i blau marí però La Tenda, amb les dificultats de l’època, ens el va fer marró amb el ribet blau-marí. Els carnets que fèiem servir eren els de Germanor de Minyons de Muntanya-Boy Scouts de Catalunya. Per la patrulla també van passar, amb menor implicació, dues persones més: l’Òscar Balada i el Jorge Arnau. L’any que es va fundar l’agrupament també hi van participar alguns minyons més.
Què vol dir exactament que l’agrupament es va constituir el 2 d’agost?
Arriba un moment que la patrulla s’estanca. En contra de la voluntat del Josep Illa i meva, la resta diuen que volen muntar un agrupament. Vam començar a buscar local i un 2 d’agost de 1969 vam parlar amb Mossèn Prats i ens va acceptar la demanda. Amb l’esforç de les famílies es van adaptar els locals de l’entrada del pati (antiga casa del vicari) i posteriorment, com que se’ns queden petits ràpidament, anem a parar als locals actuals. Quan vam entrar a la Parròquia ja hi havia una unitat de pioners que funcionava (les famílies Domingo, Montero, etc.), que després van fundar l’Esplai Picarol.
El Josep Illa, el primer cap d’agrupament, el Francesc Belmonte, el primer cap de Pioners, el Josep Maria Alonso, el primer cap de Ràngers… Com es posen en marxa les unitats? Éreu molt joves!
I tant que érem joves! Primer vaig ser segon d’agrupament i després vaig fer la promesa. El 5 de febrer de 1970 la vam fer el Josep Illa i jo al Pla dels Ocells, a Montserrat. La Mati Ibáñez, la qual ens presenta el Manel Vázquez, el nostre orientador, va ser qui ens va donar la promesa. També s’hi afegeix la Montse Espí. Elles dues faran d’Akela i Bagheera.
El nom de l’agrupament: d’Abat Escarré a Skues passant per Cassià Just.
En un primer moment es decideix Abat Escarré, però ja existia un agrupament amb aquest nom. Llavors es va decidir Abat Cassià Just. Vam decidir anar a parlar amb el pare abat. Va ser una entrevista meravellosa, planera, oberta, poc seriosa i llarga… El secretari entrava cada cinc minuts reclamant finalitzar la reunió. Ens va dir que de cap manera l’agrupament podia dir-se Cassià Just. “M’esteu matant?” “I si faig alguna cosa que no us agrada, com hauríeu d’actuar?”. El tercer curs de funcionament, el 71-72 es va acordar Skues, en reconeixement a la Patrulla fundadora.
Un agrupament laic en una parròquia… Com va ser possible anar consolidant aquesta proposta?
És un tema complicat. Cal entendre el context de l’època. Hi havia dos bàndols, un encapçalat pel vicari, Àngel Prats, que és qui va apostar per nosaltres, i un altre encapçalat pel rector. L’agrupament es anar configurant com a un agrupament laic i es va arribar al punt que el consell pastoral va decidir que se’ns feia fora, però l’agrupament era molt potent, era prou reconegut a Sants. Això en dificultava l’expulsió, era un cost molt alt. També uns pares van anar a parlar amb el Bisbat.
En qualsevol cas, l’aposta per la laïcitat, va provocar la creació de l’Esplai a la Parròquia, per desavinences amb la família Domingo l’any 1973…
L’Esplai Picarol el funden les mateixes famílies de la parròquia que havien donat suport a la creació de l’agrupament: Domingo, Nadal, Montero… Just era un moment que estàvem estudiant com dinamitzar el teatre i ens trobem amb uns mòduls que havien de donar acollida a l’esplai. Mossèn Àngel aquí sí que va fer de consiliari i la relació és molt més estreta.
Passem a parlar del mètode escolta
Com es construeixen els primers mètodes?
Els mètodes evolucionen constantment. La nomenclatura, el progrés, els lemes… es basen en els mètodes de DDE (Delegació Diocesana d’Escoltisme). Tenim influència del mètode francòfon i per altra banda elements de l’abillament anglosaxó o del mètode original vist a Catalunya fins els 60 i 70. Per a nosaltres hi ha dos llibres fonamentals: l’Escoltisme per a Nois i el Pistes. Els carnets de ràngers i pioners els vam fer els caps i els vam picar a màquina. A l’Estol vam fer servir els carnets de la DDE. La metodologia ròver es basava en el nord de ruta, però hi havia una dificultat de continuïtat per la manca de caps.
Al llarg dels anys, es produeixen puntualment debats sobre la interpretació del mètode, amb l’emergència de dos sectors: el sector “floreta” i el sector “xapeta”. Va passar dos cops: el 1972 el Rufí Hernanz i un grup marxen i creen l’AE Foc i Espurnes a la Parròquia de Can Mantega. El segon cop que hi ha un debat semblant és el 1979 i llavors el que marxa sóc jo, després d’una votació. En Jaume Pelejà esdevé cap d’agrupament. En Xavier Pol em crida per tornar un any després.
El carrer Begur està situat al que ara es coneix com a Barri de Badal-Sants. Territori de frontera amb Les Corts, amb Sants però també amb l’Hospitalet de Llobregat. Un dels reptes de BP en el seu primer campament a Brownsea i després en el desplegament del mètode escolta és la coeducació de classes socials, afegit al desenvolupament d’un model de país.
Certament teníem més influència de l’Hospitalet que de Barcelona. La catalanitat era un tema que teníem clar des de la Patrulla. El que volíem era portar-ho a la pràctica: les reunions de pares i de minyons, el teatre al Nadal, la descoberta de Catalunya a través de les excursions, els campaments, etc. La reconstrucció del catalanisme a través de l’escoltisme va ser un dels factors clau per a l’impuls del país a finals dels setanta.
Parlant de coeducació, en un primer moment les unitats eren separades. Totes? Fins quan? Com funcionava?
Comencem els primers cursos amb unitats separades de Ràngers i Pioners. Algunes activitats es fan junts i altres separats. Les patrulles de noies són plantes i les de nois són animals. A l’Estol es comença amb coeducació des del principi.
Les relacions institucionals
Com es configuren les primeres accions institucionals i de relacions públiques en la semiclandestinitat i en els inicis de democràcia?
En la clandestinitat poques relacions: parròquia i estructures associatives. Fins a l’arribada dels ajuntaments democràtics el 1979 no es tenen relacions amb les institucions. Amb el moviment veïnal no vam establir cap tipus de relació.
L’escoltisme introdueix la preocupació per la cosa pública. Quina visió teniu sobre la dualitat escoltisme i política?
Personalment em cridava la política per motius familiars i de context. La vivència de la política era molt forta a la universitat, assistint a assemblees i manifestacions, amb corredisses incloses davant dels grisos. Vaig tenir un fort debat intern i finalment vaig decidir renunciar a la política militant i apostar per l’educació a través de l’escoltisme. Per altra banda, el salt de l’escoltisme a la política és un fet raonable i lògic.
Com a carta de presentació i comunicació, interna però també externa, una revista. Com sorgeix la idea de fer la Revista SKUA?
La idea de fer una revista la proposa el Xavier Pol. Vam contactar amb JM3, editor a l’Hospitalet de Llobregat. Progressivament es van anant regularitzant les seccions de la revista. A l’editorial acostumàven a ser punyents. Una vegada vaig ser crític amb la FCEG i em van cridar a una espècie de Consell d’Honor. També fèiem entrevistes a persones rellevants i d’interès per a la nostra acció.
Parlem una mica del que ha representat ser cap a l’AE Skues
El cap de Skues té un ADN propi…
M’expliqueu que el nivell d’exigència, de compromís, de millora contínua, de temps dedicat, d’esforç, de compromís de deixar-nos-hi la pell arriba fins el darrer cap d’agrupament. Això no m’estranya, perquè l’escoltisme em va canviar la vida. També als meus fills. Entenc que hi hagi tota una generació de persones marcada per l’escoltisme de Skues.
Començaven molts infants a llops o ràngers/raiers però després arribaven o han arribat molt pocs a caps… No tothom pot ser educador? O sí?
Un pot ser molt aficionat a l’hoquei i practicar l’esport, però això no vol dir ser un bon jugador. No tothom serveix per fer qualsevol cosa. Per ser un bon escolta has de voler ser-ho. La superació, l’exigència, l’autocrítica, etc., però també el desig que el país funcioni i que la ciutadania sigui feliç.
El fet de començar a ser cap se simbolitzava en una cerimònia amb certa polèmica i controvèrsia. Simbòlicament s’ha de reconèixer que era molt potent. Podries recordar en què consistia i en què es va inspirar la investidura de cap? I el nom de Colla Companys?
Aquesta cerimònia és invenció meva, com moltes altres coses que vam dissenyar en aquella època. Ningú no ens havia explicat com fer cerimònies d’investidura de cap i tampoc no n’hi havia llibres. Vam pensar en simbolitzar-la amb la pedra, que recorda que és una feina molt feixuga, molt dura i que pesa i que hi has de dedicar moltes hores, fer molts sacrificis i deixar de banda altres projectes. I la bufetada representa que no es va a fer de cap perquè et reconeguin que bé que ho fas, quin bon cap que tenim, sinó més aviat el contrari, que l’únic que rebràs són crítiques i vam pensar en representar tot això amb una bufetada. La Colla Companys funciona des del principi i és la trobada de caps investits, que decideixen qui s’investeix. El nom no té res a veure amb el president Companys.
Parlem una mica del context escolta i guia català
Els inicis, sense un enquadrament clar…
Durant molt temps som un agrupament lliure. El primer any vam estar uns mesos a la DDE. Per això no ens vam poder dir Abat Escarré. Després estem lliures (no federats). Un dia a una sortida se’ns apropa un noi i ens pregunta si voldríem entrar a Germanor de Minyons de Muntanya-Boy Scouts de Catalunya, l’any 1973, i des d’aquí participem a la fundació d’Escoltes Catalans el 1974.
Com és la implicació en la fundació d’Escoltes Catalans el 1974? Hi havia una divisió real entre “xapetes” i “floretes”? Com es decideix la sortida? Què passa a l’assemblea de Lleida?
Des de bon principi hi ha convivència entre “floretes” i “xapetes”. Nosaltres érem minoria i érem una mica més guerrillers que els floretes. Curiosament quan et trobes amb dirigents d’aquella època reconeixen que potser se’ls va anar de les mans i que potser es van equivocar. Escoltes Catalans s’està fent, i hi ha debat sobre la promesa i la llei, l’uniforme, etc. Hi ha dos blocs i no hi ha agrupaments que canviïn d’un cantó a l’altre.
El 1979 es comencen a fer les trobades Sant Jordi impulsades per la COPE….
Des del principi està molt clar que la voluntat és organitzar una nova entitat escolta. Teníem doble feina: anàvem a les trobades d’Escoltes Catalans i a les de la COPE. Fins i tot vam sortir al Circuit Català en una de les trobades a El Corredor, l’any 1984. A les trobades hi participem Skues, Sant Jordi, Roland Philipps, Apel·les Mestres’71 i Sant Francesc Xavier, que marxa de la COPE a Scouts de Catalunya cinc minuts abans de la fundació de Germanor Escolta de Catalunya.
Finalment decidim marxar d’Escoltes Catalans. A l’Assemblea de Lleida, el 1986, on ja hi havia molta tibantor, vam marxar el Sant Francesc Xavier i Skues. A la Rosa Maria Pujol, presidenta d’Escoltes Catalans no li sortien els números i és que nosaltres no ens vam votar. Si ens haguéssim votat a nosaltres mateixos, no hagués sortit l’expulsió. El Sant Jordi i l’Apel·les Mestres van continuar, però posteriorment van plegar. Era una associació de 2.000 membres de la qual en van marxar 400.
I calia escollir un líder per al nou projecte…
En l’elecció del comissari general de Germanor Escolta de Catalunya vaig proposar l’Enric Font, de l’Apel·les Mestres’71. Era la persona més idònia i amb el millor perfil de tots nosaltres. Enguany és el 30è. aniversari de la seva fundació a Montserrat, el 7 de maig.
Algun bon record d’Escoltes Catalans?
Dels bons records a l’etapa d’Escoltes Catalans, hi ha la primera participació catalana a un Jamboree, el 1983 al Canadà, l’Eurofolk (actual Eurojam) el 1985 a Catalunya…
Podries explicar la motivació per impulsar la COPE i després la Germanor Escolta de Catalunya? Es pot dir que es va construir una organització a la mida de l’AE Skues?
La fundació de Germanor té molts beneficis però també molts costos. Feina per triplicat: el dia a dia de l’agrupament, el debat metodològic a Escoltes Catalans i en paral·lel a la COPE.
I el balanç de Germanor Escolta de Catalunya?
Caldria remarcar que ens va fallar no saber fer-nos grans. La nostra tesi era que si es creixia ens deixarien entrar a la Federació Catalana d’Escoltisme i Guiatge (FCEG). Els recursos eren escassos. Vam aconseguir l’alliberament una persona per fer secretaria. Els locals de Nàpols es va aconseguir a partir de l’aval del Brau Generós (Agustí Jorba), en aquell moment cap de l’agrupament Roland Philipps.
Sabeu que ara Acció Escolta de Catalunya ja no pertany a ASDE?
Els fets associatius mai no són aïllats, sempre acompanyen els fets polítics i viceversa.
El contacte amb la natura és un dels elements principals de l’escoltisme
Per què l’agrupament té una presència important al Moianès?
Fontscalents, Sant Quirze Safaja, la Ruta dels Castells, Castellterçol… van ser llocs que vam trobar els caps. Ens dedicàvem a buscar llocs accessibles, que no fossin massa lluny, ni cars, etc. Ara imagino que amb la normativa actual es necessiten unes condicions que limiten molt l’acampada.
El pionerisme, és a dir, les instal·lacions a les sortides… El vau aprendre dels llibres?
Els llibres Mans hàbils i Pistes van ser la base de coneixement per impulsar activitats. Des dels primers campaments a Llívia (Catalunya nord) vam començar a fer instal·lacions. Es perdia molt de temps, sobretot si no hi havia llenya, haha.
Com sorgeix la idea de fer el projecte de Caixes-Niu a Sant Quirze de Safaja?
Les aconseguíem gratuïtes. Es va fer durant anys. Es penjaven, es revisaven, es tornaven a penjar. Es feia un informe… Un gran projecte mediambiental.
Què us suggereix els llocs de Can Bordoi i Les Illes del Montseny?
A Can Bordoi, al Corredor, hi vam fer moltes excursions. Més a prop hi havia la casa de Can Cadena, de la DDE (MEGC), i també hi anàvem a fer trobades de caps. Les Illes a mi em suggereix moltes coses de sortides, campaments, una paella per a cinc-centes persones… Un lloc idoni per fer bé les coses i en aquest cas vol dir bona relació amb el propietari i deixar el terreny millor que no l’havíem trobat.
Pel que fa als serveis, l’agrupament va participar en els treballs després dels aiguats de València. També va impulsar la campanya de recollida de joguines quan ningú no la feia. Va contribuir a la neteja de boscos a Montserrat i Begues… La Font de la SKUA a La Pobla de Claramunt…
La travessa pel riu Tordera també és ben recordada per tota una generació… Quan va ser i com es va fer?
És una empresa que van decidir els propis Pioners en votació i honestament no donava un duro per ella. Els vaig dir que endavant, però amb una condició: que sempre ens mantinguéssim a un metre de la llera del riu. Vam haver de travessar però unes quantes vegades el riu. Va funcionar molt bé i els pioners van fer-la entusiasmats. I es va fer en tres etapes: dues excursions i els campaments de primavera.
Sobre altres activitats característiques…
El Festival de Nadal.
El primer any només el va protagonitzar l’Estol. Fins i tot vam fer una “zarzuela”. Després ja hi van participar la resta d’unitats. Primer al Teatre de la parròquia i després al Teatre de Sant Isidre. M’heu fet recordar que els primers anys fèiem passes de les pel·lícules com “20 docenas de hijos”o “El llibre de la jungla”, relacionades amb l’escoltisme, al Teatre.
El Mercat de Calaf.
El per què es diu així no en tinc ni idea. Es deia que era era un espai de disbauxa. Va ser una idea que van importar l’Akela i la Bagheera (la Mati Ibáñez i la Montse Espí), que venien d’un altre agrupament.
El Sopar de Germanor.
El primer sopar es fa el 1986 i l’organitzen els pares i mares. És tot i èxit. Es feia al maig o juny i era un moment de trobada amb la participació de les famílies.
Anem acabant amb les tres darreres preguntes o reflexions…
Deixes de ser cap d’agrupament el 1988, dues dècades després de la seva fundació. Un agrupament amb cinc unitats obertes, un centenar infants i joves, uns locals adequats, una associació nova a la mida de Skues… Tens 35 anys. Tota una vida dedicada a l’escoltisme…
Sí. Vaig escollir dedicar-me a l’escoltisme. Per mi ha sigut una de les coses molt bones que m’han passat. Estic molt content d’haver-ho fet. Ha significat un reforçament com a persona que fins i tot l’he fet servir a nivell professional. No pots deixar d’actuar com a escolta. Hi actues sempre. Per a mi i per als meus fills. I encara ara en parlem molt.
Què sentiu quan l’agrupament arriba als 50 anys d’història?
Una gran il·lusió. Jo era dels que deia que això no arribaria enlloc i que ens fotríem una nata de cal déu. I que puguem dir 50 anys és colpidor, és engrescador, és una gran satisfacció. És una feina molt pesada per a tots els caps que han passat per aquí. Si podem continuar cinquanta anys més, doncs millor.
Quina creus que és la vigència del mètode escolta en un món que no s’assembla en res al de 1969? Dit d’una altra manera, per què recomanaríeu a les famílies apropar-se a un cau?
És evident que el món ha canviat moltíssim. El mètode escolta també. Evidentment no es pot aplicar el mètode de 1907, per descomptat, si bé el trobo encara útil. El trobo vigent en els valors, en la promesa i la llei, l’estima al proïsme, la natura i el país, el treball en equip, la superació personal. Aconsellaria a tothom que portés els seus fills a un agrupament escolta, mirant molt quin s’escull. Ara hi ha molts esplais, cal saber que són propostes diferents. Un agrupament on hi hagi una promesa, que persegueixi deixar el món millor que no pas l’hem trobat, que siguin sincers amb ells mateixos i amb els que els envolten.
De la teva actual vida quotidiana, creus que les aptituds, habilitats, coneixements… competències que en diuen ara… les vas adquirir liderant l’agrupament?
Ara estic jubilat! Però les funcions de lideratge a la meva empresa són les que vaig aprendre a l’escoltisme. Tota la meva vida professional i social vaig fer servir el que vaig aprendre fent de cap. Fins i tot en l’educació dels meus fills. Fins i tot ara, que són adults, hi ha coses que faig servir apreses aquells anys. D’altra banda, no seria jo.
Quin missatge li donaries als dos-cents caps que han passat per Skues?
Els diria, d’entrada, que moltes gràcies. Gràcies en nom propi i de l’escoltisme, en nom de l’agrupament, en nom de tots els minyons. Gràcies al temps dedicat, pel temps que us ha robat l’escoltisme. Però que alhora valorin que una mica de recompensa sí que hi ha. La manera de comportar-se, de dir les coses, de treballar, és gràcies a les hores que heu dedicat a l’agrupament. Gràcies a tots ells perquè això ha permès que l’agrupament visqui 50 anys… perdoneu (moment d’emoció del Tomàs). 50 anys són molts. No tota la gent pot dir que ha participat d’un projecte de mig segle. I per a un agrupament escolta és moltíssim. I hem d’estar contents i satisfets i oblidar les penúries, els mals moments. Ser positius, molt curosos i molt treballadors. Gràcies.
(Entrevista realitzada per Guillem Hoyo i Fabian Mohedano el 15 de maig de 2019 als locals de l’AE Skues)
Agrupament Escolta Skues 